La financiació de l’agroindústria sucrera als partits de la dreta salvadorenca posa en escac el dret humà a l’aigua

Més sucre significa menys aigua

L’ agroindústria sucrera ha realitzat en els últims dotze anys grans donacions als partits de dretes d'El Salvador. En el seu intent de privatitzar l'aigua, la dreta manté en l'actualitat paralitzada la legislació sobre aquest recurs, mentre les organitzacions socials, amb un suport potser major del desitjat de la cooperació internacional, continuen creant consciència, mobilitzant-se i fent front a un creixent sentiment de resignació.

La Secretaria de Participació, Transparència i Anticorrupció d’El Salvador va donar a conèixer enguany la llista dels finançadors dels partits polítics d’aquest país. Aquestes llistes van mostrar dos tipus de donants: ciutadans i ciutadanes, d’una banda, i persones jurídiques (com a empreses, gremials, associacions, societats, fundacions i universitats), per un altre. Les donacions van proporcionar als partits $69,259,644.98 (quasi 60 milions d’euros) en els últims dotze anys[1] .

De la totalitat de donacions registrades pel Ministeri d’Hisenda, el partit ARENA, d’extrema dreta, és el que ha percebut la major part: el 64,2%. Li segueix el FMLN, d’esquerra, amb el 18,8%; el PCN, d’extrema dreta, amb el 7,8%; el PDC, també d’extrema dreta, amb el 5,1%, i GANA, de dretes, amb el 3,1%. El 1% restant es reparteix entre altres partits.

La majoria del finançament d’ARENA, el partit polític que més diners ha rebut en donacions en els últims onze anys, prové d’empreses. El FMLN rep el 18% de totes les donacions, però el 90% dels seus recursos els proporcionen ciutadans i ciutadanes.

Aquesta llista ha sigut molt reveladora perquè ha permès a la ciutadania identificar qui són els principals finançadors de cada grup. Així mateix, ha posat de manifest la gran quantitat de diners rebuts pels partits de dretes per part de les empreses de l’agroindústria sucrera del país.

D’acord a la llista, entre 2008 i 2017 les empreses sucreres (entre les quals sobreixen CASSA, los Ingenios El Ángel, La Cabaña, Chaparrastique, Jiboa i famílies vinculades a la indústria com els Tomás Regalat Propietàries i Tomás Regalado O´Sullivan) van desemborsar almenys $3.2 milions (2,77 milions d’euros), sent el principal receptor el partit d’extrema dreta ARENA, que solament en 2013 rep $1.3 milions (1,12M€), i en 2017, $430 mil (370k€). Aqueix mateix any els partits PCN i PDC van rebre $200 mil (172 mil €) i $80 mil (69 mil €), respectivament.

L’agroindústria sucrera
i partits  polítics

Curiosament, els dos moments (2013 i 2017) en què aquestes empreses van fer els desemborsaments més grans als partits polítics coincideixen amb dos esdeveniments en l’Assemblea Legislativa relacionats amb el tema de l’aigua. La relació del finançament de la indústria azucarera i tots els partits polítics de dreta és més que evident.

En 2013 es fa la presentació de la proposta de Llei de Gestió Integral del Recurs Hídric, coneguda com a Llei dels Regantes, l’autoria dels quals va ser acceptada (un any després) per l’Associació Nacional de l’Empresa Privada (ANEP), que va proposar constituir una autoritat de l’aigua conformada per una majoria de l’empresa privada.

Açò crida molt l’atenció perquè aquesta proposta de Llei feta per la ANEP (un organisme similar a la CEOE espanyola) entrampa la Llei General d’Aigua presentada per les organitzacions socials que conformen el Fòrum de l’Aigua.

Ja s’havia discutit fins a l’article 92 de la Llei General, però els partits de la dreta van demanar reprendre des de l’article 10, en el qual es defineix l’òrgan rector de l’aigua a El Salvador. Fins avui açò segueix sent un punt de discussió sobre el qual no hi ha acord entre els partits de dreta, l’oligarquia, el moviment social i el FMLN, perquè la dreta cerca que l’adreça és a càrrec d’un organisme autònom controlat per l’empresa privada.

L’any 2017 els partits de dreta s’uneixen i presenten la proposta de Llei Integral de l’Aigua, on deixen clara, novament, la seua intenció de crear una autoritat amb majoria de funcionàries i funcionaris proposats per la ANEP, així com de generar condicions per a la privatització dels serveis de CAMINA. Aquesta proposta és encara més lesiva que la presentada en 2013 i coincideix també amb un desemborsament important per part dels financistas dels partits de dreta (ARENA, PCN, PDC i GANA).

Usos de l’aigua
i sector agropecuari

Les estadístiques agropecuàries del Ministeri d’Agricultura demostren que en els anys 1996 i 1997 la superfície conreada amb canya de sucre a El Salvador era de 79,773 m2, la mentre que l’any 2015 aquesta superfície conreada ascendia a 120,363 m2, la qual cosa cosa suposa un increment del 50,88%.

D’acord amb les dades del Ministeri de Medi ambient i Recursos Naturals[2], el sector agropecuari demanda actualment el 54,15% de tot el recurs hídric. Aquest sector ocupa el primer lloc, sobre els altres usos de l’aigua.

De les superfícies que utilitzen reg, el 36% s’usa en la canya de sucre i el 48% per a pastures. Entre tots dos usos sumen el 84% de l’àrea total destinada per a reg. A més, es preveu que per a l’any 2022 la demanda d’aigua per a reg tinga un creixement del 15,17% per al sector agropecuari.

Segons el Pla Nacional de Gestió Integrada del Recurs Hídric a El Salvador[3] , la major quantitat d’aigua comptabilitzada per a reg prové de rius. Açò no inclou la gran quantitat de pous utilitzats per al reg de canya de sucre i pastures que no estan comptabilitzats i no tenen permisos per a funcionar. Per a fer-se una idea, prou parar esment a l’augment d’àrees conreades en municipis situats en la franja costanera del país, on es perforen pous sense si més no veure l’afectació a les zones limítrofes.

Amb aquesta informació resulta clar que l’objectiu que persegueix l’agroindústria sucrera en finançar als partits polítics és defensar el seu interès corporatiu per a impedir que s’aprove una legislació que tutele el dret a l’aigua i l’alimentació, i així continuar amb la despulla de l’aigua en els territoris conreats amb canya de sucre.

Una nova correlació de forces

El 4 de març d’enguany van tenir lloc les eleccions per a triar a les i els diputats i alcaldes per al període 2018-2021 a El Salvador. Els resultats finals van deixar una dreta enfortida dins de l’Assemblea Legislativa, qui, votant en bloc, pot aprovar crèdits o triar a les persones que ocupen les magistratures de la Cort Suprema de Justícia (CSJ) i la Fiscalia General de la República. A més, tindran la possibilitat de superar els vetos del president Salvador Sánchez Cerén, tot açò independentment del vot de la bancada del FMLN.

És a dir, que fins al 30 d’abril de 2018 (una vegada que es va fer efectiva la presa de possessió de la legislatura 2018-2021) va haver-hi una legislació amb els contrapesos necessaris i que d’alguna manera havia detingut la proposta de Llei Integral d’Aigua presentada pels partits de dreta, i que com hem vist representa solament els interessos dels seus finançadors.

L’únic camí que les organitzacions socials visualitzaven era que, si la dreta aprovava una llei privatizadora, el president de la Republica la vetara. Es necessiten 56 vots per a superar el veto presidencial. Amb la nova conformació, la dreta pot passar per sobre del veto i del contrapès que fan (feien) els 23 diputats i diputades del FMLN.

Així doncs, amb la nova correlació de forces en el parlament salvadorenc augmenta el risc que l’aigua, un dret humà fonamental, siga privatitzada.

Els desafiaments
del moviment social

Davant aqueixa situació van sorgint des dels territoris més afectats espais de participació d’organitzacions socials que cerquen visibilizarla problemàtica de l’aigua. Açò s’ha vist facilitat perquè en aquests últims nou anys hi ha hagut més obertura dels ens públics a proporcionar informació sobre el que estava ocorrent.

Cal puntualitzar també que amb els fons de l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional per al Desenvolupament (AECID), a través del Fons de l’Aigua, es van poder crear el Diagnòstic Hídric del País, el Pla Nacional Hídric, el Pla Nacional de Canvi Climàtic, el Pla Nacional d’Atenció a Sistemes Rurals d’Aigua Potable i el Cadastre Nacional de Sistemes Comunitaris d’Aigua.

Tots aquests instruments són importants perquè ofereixen una perspectiva de la situació hídrica del país i contribueixen al fet que es visibilitze la problemàtica i existisca més organització des dels territoris per a demandar l’aigua com un dret. No obstant açò, cal qüestionar que es van invertir grans quantitats de diners i en la seua majoria van ser empreses espanyoles els qui els van elaborar d’una manera que no van generar dades completament fiables (es van fer via internet o per telèfon, sense verificació in situ).

Les organitzacions socials porten dotze anys exigint una Llei General d’Aigües que no ha sigut aprovada a causa dels grans interessos que ja s’han esmentat. Falta també un marc jurídic: no hi ha un cànon de pagament per l’ús que es fa ni control de quanta aigua s’extrau dels aqüífers.

Malgrat el compromís de les organitzacions que des dels territoris lluiten per la defensa de l’aigua, tal vegada per no aconseguir concretar-se un marc regulatori favorable, s’ha anat produint un desencantament en la població. Açò es tradueix en la reducció de la participació de la gent en mobilitzacions, que, fins a cert punt, sent resignació, que “que no es pot fer gens”. És un sentiment molt negatiu, perquè genera estancament també en l’organització, en la mobilització i la resistència, possibilitant que certs conflictes territorials es vagen aprofundint i no existisca capacitat de denúncia.

Les organitzacions socials es motiven a mantenir la presència i graus de sensibilització, però cada vegada és més difícil, doncs tampoc es disposen dels recursos suficients per a mantenir activa aqueixa massa crítica. Açò provoca, en part, que siga la cooperació internacional la que haja de mantenir aquests nivells d’actuació, quan deuria ser un compromís més natural de les agendes polítiques del país.

Ja que no existeix voluntat política suficient a nivell de partits, de funcionariat o d’estructures de l’Estat per a donar resposta a aquesta situació, no hi ha dubte que el treball i les estratègies que les organitzacions socials desenvolupen serà de molta importància per a generar consciència en la ciutadania i no deixar que la nova Assemblea Legislativa privatitze l’aigua a El Salvador.


Armando Jacinto, Oscar Ruiz i Samuel Ventura formen part de l’Asociación Comunitaria Unida por la Agricultura (ACUA) de El Salvador.

Traducido al catalán por Aida Serrano.

Puedes leer este texto en castellano aquí: “Más azúcar significa menos agua. La financiación de la agroindustria azucarera a los partidos de la derecha salvadoreña pone en jaque el derecho humano al agua”


 NOTAS:

[1] Transparencia Activa, 2017.

[2] PNGRH, 2017.

[3] MARN, 2017.


 

Print Friendly, PDF & Email

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *